Del sulhet lo dardalh
Dins aqueste recuèlh de poèmas, Franc Bardòu explòra, nocion après nocion, los grands tèmas recurrents a totas las dissidéncias religiosas que, a partir del paleocristianisme, refusaràn sempre d’afublar çò divin de la responsabilitat de l’existéncia del mal, de la creacion del mond que conten aqueste mal, de la creacion d’unas carns que pòrtan amb elas, consubstancialament, las pulsions que pòrtan al mal. Aquesta exploracion poetica se debana en dos tempses, lo del caminament e de son questionament, puèi l’autre, mièlhs aplantat dins la resolucion e la fe. A l’image dels cresents portats per aquestes punts de vista metafisics e teologics, l’autor pausa sul mond un agait critic fòrtament ancorat contra tota mena de ierarquia sociala, e, mai que mai, politica. L’ensemble de l’obratge s’es alestit dins un intercambi actiu entre l’escriptura poetica e un trebalh fotografic en negre e blanc s’originant dins son entièr sul departament actual d’Arièja, territòri per partida familial que l’autor i es fòrça estacat.

Un pòstfaci de Pacôme Thiellement ven assegurar lo lector de l’estaca tematica d l’òbra amb los Bons Crestians medievals e totes los corrents espirituals dissidents que foguèron mespresosament qualificats de « gnostics » a travèrs l’istòria oficiala del cristianisme. Aquí çò que ne ditz exactament l’assagista trelusent :
« Cap e cap amb tota lectura « progressista » o « lineària » de l’Istòria, totas las epifanias que nos an legadas aqueles poètas e aqueles visionaris del passat semblan de perturbacions dins la transmission electrica de la Lei divina. Una error seriá totun de pensar que « gnostics », « maniqueans » o « catars » (cap d’aicestes qualificatius non se pòt mai escriure sense guilhemets) non son estats que d’excepcions dins la trama del temps, de moments brèus de rebellion davant un corrent metafisic unic qu’a fait, fa e farà l’Istòria.
Ben al contre, semblariá qu’aquelas visions, aqueles sentiments, aquelas sensacions non aguèssen jamai disparegut. Serián sonque mai o mens documentats, e subretot mai o mens dirèctament autorisats (sovent mens que mai). Mas sempre èra presenta, aquesta vision qu’òm ditz « dualista » per amor que refusa d’atribuir a Dieu lo principi del Mal.
Sempre èra presenta, aquesta vision qu’òm pretend « eretica » per amor que refusa un Dieu de poder e de jutjament, e per amor que, plan logicament, pausa la coexisténcia de dos principis dins lo Temps. Sempre èra presenta aquesta lectura del mond coma la scèna d’un combat permanent entre Lutz e Tenèbras – un combat que se jòga a l’interior e a l’exterior, dins lo còsmos e dins lo còr de cadun.
Franc Bardòu fa partida d’aquesta família de poètas, pensaires, portaires de la memòria intransigenta d’aquela via mai silenciosa e totun mai justa. Son recuèlh es lo testimoniatge preciós de son experiéncia coma de sa recèrca, de son inspiracion e del restacament d’aicesta a une percepcion espirituala qu’abraça lo Tot. Cada mot de Franc Bardòu i es pesat, e totun sa vision es doça e sas paraulas cantan e dansan dins aquestas doas lengas, occitan e francés, tressant amassa un flux comparable a lo d’un riu. Entre una reflexion passant per una succession de citacions filosoficas, un trebalh fotografic e una poesia continua, lo libre de Franc Bardòu es lo resson de sègles d’una tradicion amorosa. Una Eternitat amorosa, coma o disait William Blake, de las òbras del Temps. »
Poèmas estraits del recuèlh
« Non i a cap bona maire qu’agent permés a sas filhas d’anar balar, non revoquèsse tala permission s’èra assegurada que succombirián al domnejar e qu’i daissarián lor virginitat. E tota maire que, tot sabent certanament qu’aquò non manquèra d’arribar, las daissariá anar balar après s’èsser contentada de las exortar a la saviesa e de las menaçar de sa disgràcia, tornèssen femnas, s’atragèra per çò mendre lo blasme just de non aver amadas ni sas filhas ni la castetat. »
Pèire Baile (dit « Pierre Bayle »)
in Dictionnaire historique et critique
Pels camins d’aqueste mond - 1 Ἀβλεψία
Tu que sègues camin que non t’èras causit,
a te préner tostemps pel país que travèrsas,
al final te’n creiràs tan sorn e tant escur
coma lo cèl d’un mond ont tota vida acaba
de te claufir de dòl lo jorn que dins un trauc
te sacan al final, coma se non foguèsses
que çò qu’èras vengut : lo personatge van
d’una peça bufèca al teatre tragic
que non n’ès pas l’autor. Descarga-ne costume
e pren d’autres camins, de camins sense tu
qu’i dardalha la lutz.

Ablepsia (De l’eissorbament)
« Un jorn sortèm del paradís e vesèm çò qu’es lo mond : un palatz pels racaires, un desèrt pels bloses.
Me demandi cossí los mainats subrevivon a lor pensament. »
Christian Bobin
in Le Christ aux coquelicots
Pels camins d’aqueste mond - 65 Σοφία
Davalava dels cèls, dels soms e de las pluèjas,
davalava dels vents, dels fólzers e dels plors,
la preciosa Sofia aquí-bas esmarrada
dins l’antre de la ment e lai, se lamentava,
forçada pels arconts que la persecutavan.
Mas tre que lo fòc sant, lo Vèrbe del Senhor
la diguèt de saviesa e la diguèt d’amor,
l’esposèt aitanlèu, e los cèls e los monds
mostrèron lor valor davant l’eternitat,
posca al poscum tornada e ombra a las tenèbras.

Sofia (De la saviesa divina)
« Los obstacles, aquò es sonque de lutz amb quicòm davant que cal enlevar doçament. »
Christian Bobin
in La cristallerie de la reine
Lo camin darrièr - 21 De l’entendença del Ben
Per amor que ieu, t’ami, e per amor de res,
per amor que çò ben es ben qué qu’òm ne faga,
per amor de l’Amor e per amor de Dieu,
ara que lo fòc branda naut
dins lo cèl espetat d’estelas
t’entendi, Ben, t’entendi ben.
M’enauri estela per ta nuèit,
dins una pluèja de lutz plonda
que torna pujar cada tomple
dins un brandar sense raconte.

Se procurar
los recuèlhs
Per comandar, aquò es simple :
Escrivètz dirèctament a TròbaVox, per corrièl, a l’adreiça qu’avètz aicí : troba.vox@wanadoo.fr
Retrobatz las òbras de Franc Bardòu dirèctament suls punts de véndias occitans coma Librairie Occitania (M. J. Thourel), Espaci Occitan dels Aups, La Tuta d’Òc.
