Contemplacions

Aquesta deambulacion entre fotografias en negre e blanc culhidas a pauc prèp totas pel departament d’Aude e poèmas corts, alestits sul modèle elegiac de’n Renat Nelli, convida a la contemplacion. S’es tescuda amb la fibra d’un amor mairal, enfugit per sempre e plan escondut, puèi pastat de la lutz d’un agait pairal, abeurat de sovenirs, de nostalgia e de sorires definitius, mas tanben de sòmnis, e noirit de tota la preséncia de l’amistat partejada. Lo recuèlh s’espandís per un territòri literari d’ont son estats tirats mantes aujòls de l’autor, protestants oblidats, catolics sense glèisa, socialistas jauresians, plan coneguts, amats e regretats, o dispareguts per la nebla azardosa de las legendas familialas. Coma a çò del grand Nelli, la sensibilitat metafisica dels Bons Crestians medievals non i es jamai plan luènh tanpauc.

Dins un postfaci que constituís tanben un testimoniatge de primièra man, aquí çò que n’escriu l’istorian Carles Peitavin :

132 pages - ISBN 979-10-93692-52-4 - Prix de l'éditeur : 15€

« Los tèxtes e las fotografias d’aqueste recuèlh an una istòria e ven lo  temps, o cresi, de vos revelar unes de sos secrets que n’an precedit la composicion. Se i m’autorzi, es per amor que, non solament coneissi Franc Bardòu despuèi mai de vint ans, non solament per amor qu’avèm entreprés despuèi tot aquel temps a l’entorn de nòstras encontradas setmanalas un dialògue amical jamai interromput, mas subretot per amor que soi estat lo testimòni privilegiat del curiós procèssus creatiu qu’es a l’origina dels images e dels poèmas que lo constituïsson. Ai plan consciéncia qu’es sempre riscós d’alandar las pòrtas del talhièr d’un alquimista, ne foguèsse un dels mots e de la lutz, per fin de ne revelar los mistèris de la creacion. Mas ja que coma ieu sètz lectors e auditors regulars d’aquelas òbras, me sembla necessari de vos afranquir sus la vertat estranha d’aqueste libre, coma, o podèm ajustar, la de totes los publicats aquestes ans passats dins la colleccion Votz de Trobar ont l’òbra poetica de Franc dialòga amb son òbra fotografica.

Es tant de presar l’Istòria de l’Occitania medievala coma la fotografia que nos a ligats, Franc e ieu, e amb aiçò l’enveja de percórrer los sites testimònis d’aquela Istòria, dins Aude mai que mai (i tornarai) e lèu enlà. S’agís d’un eretatge de nòstres paires, del temps de l’argentic ont apreniam a desenvolopar nòstres primièrs clichats dins de laboratòris improvisats dins de garatges o de salas de banhs. Del som del puèg de Bèlmont, lo jove Franc a sempre somniat dels grands espacis que contemplava de son balcon, en gaitant cap al sud per enlà de l’aglomeracion tolosana. Non o sabiá encara mas son Occitania seriá essencialament pirenèa. Sa lenga, non l’encontrariá que qualques ans mai tard coma un exutòri e subretot una evidénia pendent son servici militar. De fait, cresi, la fotografia a de luènh precedit puèi sempre acompanhat sa creacion literària. Pendent mai de vint ans, la tenguèt per una passion discrèrta, en abans de tot personala, del temps que s’afortissiá lo calam poetic. Non ai pas encara entendut cossí aqueste tecnofòbe patentat, grand contemptor dels telefòns portables e de las tecnologias quotidianas, s’es pogut resòlver un jorn a escannar un escandilhon de sas milanta  diapositivas dels Pirenèus per las cagar en linha sus las primièras galariás visiblas sul net. Es aquí que pel primièr còp, ai descobèrt son talent de fotografe. Lo poèta, especialista de Renat Nelli, qu’aviái encontrat a Carcassona al Centre d’Estudis Catars, presava coma son ainat las ombras e de la lutz, e se passionava per l’art de l’image e los, plan rars, capables de la transformar, de la transmutar, d’anar per enlà las fòrmas aparentas. Ai començat per li demandar unes clichats per m’illustrar los articles e las conferéncias istoricas. Plan planet, tot un public novèl a descobèrt Franc Bardòu d’un autre biais. Lo poèta èra tanben fotografe. Nòstra amistat s’es sodada despuèi Tolosa per las rotas d’Aude. Convidats sovent a far conferéncias en duo, nos sèm botats a profieitar de caduna de nòstras sortidas per selhonar Occitania, Aude estant al còr del mai clar de nòstres viatges. Aiceste recuèlh, mièlhs que tot autre, ne testimònia. Pauc a pauc, un ritual informal s’es establit entre nosautres. A ieu incomba çò que Franc nomena la logistica : la causida de las destinacions, dels itineraris e de las estapas gastronomicas. A el, lo menar de l’autò e, çò que temi mai que tot, la causida de la musica. Franc es totun un melomane avisat e completista al sens que, quand se sarra d’un compositor de musica dita « classica » (anciana, barròca, classica, romantica e pòst-romantica), o vòl saber tot e escotar tot (a lo meteis comportament amb los filosòfes o los autors anarquistas del moment que los presa). Ieu non. Dans sa veitura, al grat de nòstres trajèctes, me poiriá far profieitar de sas descobèrtas. Mas non — a qualques excepcions prèp : nòstra passion comuna per la musica de filme a tot particularament lo maestro Ennio Morricone e los compositors de las musicas de westerns italians dels ans 1960-1970 ; lo qui on a jamai rotlat tota fenèstra alandada al còr de l’estiu sus una rota perduda de Lauragués al son de la particion « Espanto en el corazon » cantada per Thomás Millián e compausada per Bruno Nicolai pel filme « Corro, uomo, corri » de Sergio Sollima (1968) non pòt realament entendre l’òbra de Franc Bardòu — ailàs, 

lo mai clar del temps, sa causida se pòrta sus de grops de metal siá disent « sinfonic » (Rammstein, Within Temptation, Epica, Therion, Nightwish, Tarja, quand non son Metallica o Devin Townsend). Es aquela, la banda-son de trabalh fotografic ! O vos caliá saber. Aürosament per ieu, despuèi qualques ans, Vangelis e los dieus del reggae (roots e cali roots) son venguts de còps copar aquesta rotina auditiva probablament necessària a son exaltacion de percórrer las rotas occitanas. Cal una veta de subrereral necessària per descobrir aquel mond d’aicí-bas. Aquí çò qu’ajusta probablament aqueste desfasatge musical que sus ailò, i me soi resignat, non aurai jamai cap de mestresa. Aquesta causida, cal ajustar qu’aürosament non se liga a un biais descabestrat de menar. Quant de còps soi obligat de li remembrar d’avançar de tal biais que poscam arribar d’ora als nòstres rendètz-vos o que poscam visitar dins los tempses impartits la totalitat dels sites previstes per la jornada. « Avança… » auriá pogut èsser lo títol d’aiceste recuèlh sus Aude, lo d’Arièja ja paregut, o lo de Tarn, per paréisser. Mas Franc, un còp per camins, non vòl mancar cap d’encastre de far bonas fotografias. Es vital. Ne va d’ara enlà de tota una bèla part de son procèssus creatiu. L’image precedís los mots. Franc plan segur, escriu pels camins de nòstras peregrinacions. A sempre en man un quasernet ont compausa, sempre a caud, poèmas (o l’ai quitament vist a far del temps qu’assistissiá a mas pròprias conferéncias). Mas aquel tèxte non serà rarament per non pas dire jamai lo que legiretz en relacion amb la fotografia presa aquel jorn, un còp publicada. Cada recuèlh de poèmas novèl es d’en primièr bastit a l’entorn d’una seleccion de clichats preses sus un territòri donat. Las fotografias son retrabalhadas pixel per pixel, gomadas de cada asperitat modèrna (los avètz pro vistes, los fials electrics, las eolianas, las antenas TV, las veituras sempre mal aparcadas). Es a partir qu’aquela seleccion d’images nòus que los poèmas son escrits o retrabalhats sus de tèmas induits per la sola actualitat del poèta, segon sas amors e sa quita pensada anarquista. Lo tèxte bilenga e l’image se prefondon al moment de lor publicacion e subretot al moment qu’o descobrissèm tot. Franc, senon quand li demandi encara fotografias d’illustracion per de libres o de revistas, o sabi, presa de mens en mens, retranscriure lo real de çò que se vei a travèrs un objectiu fotografic —dispausa en plaça, çò semblariá, d’un subjectiu fotografic. O ressenti al grat de nòstras itineranças quand me demanda de privilegiar unes païsatges o unas destinacions. I a passatges obligats : una glèisa romanica, una arroïna anteriora a las orrors de la Croisada contra los Albigeses, lo Puèg de Bugarag al còr d’aqueste Rasés que presam prigondament un e l’autre. Çò que Franc cèrca, a travèrs las fotografias e los poèmas que las acompanha, es un mond que non existís a de bon que dins son imaginacion mai progonda. Coma o fasiá remarcar un de sos filosòfes favorits, Arthur Schopenhauer : « Lo mond es ma representacion ». Non presa tant lo meravelhós John Ronald Reuel Tolkien ni lo grand Jim Starlin per azard : aquestes dos bastisseires de monds e de cosmogonias son per el una font d’inspiracion tan prigonda coma Carl-Gustav Jung, Henry Corbin, Gaston Bachelard, Fernando Pessoa, Joë Bousquet, Pierre Reverdy, Paul Valéry o Renat Nelli. A travèrs sos tèxtes e los images que los acompanhan (e non pas « que los illustran » coma o avètz d’ara enlà plan comprés), Franc testimònia d’una Occitania que sómnia e inventa cada jorn e qu’el contempla amb intensitat, una Occitania utopica, anarquista, anacronica, gnostica, poetica e sensibla, una Occitania tota vesina, que prendriá font tot naturalament dins la victòria subrereala del rei Pèire II d’Aragon a la batalha de Murèth de 1213, mas accessibla sonque a travèrs l’anma de l’artista e lo rendut forçadament sempre incomplet de sas òbras.

Deman, deman passat, quand tornarem far camin, sabi qu’al travèrs de nòstres periples gaujoses, mon amic cercarà mai que ma sola companhiá, emai li foguèsse agradabla, mas s’acararà a quistar aqueste oltramond qu’el sol percèp e se dona pena de nos retranscriure. Per aquesta capacitat que ne soi plan incapable e que val plan, a còps, que lo faga ieu coitar, l’admiri fòrça. »

Poèmas estraits del recuèlh

« Lo gaudre davalava
l’escala del lambrec,
risent a bèla esgruma,
una agla sus l’espatla ; »

Renat Nelli
in Vesper o la luna dels fraisses

I

Catedrala de ròcs, enauçada en espada al vertige del tomple,
la sèrra, subre’l non-res
senhoreja al calabrun
e sa lutz agusada,
al respir de la tèrra e dels astres
acòrda un perdon darrièr
al temps que nos ten encara,
mentre qu’aicí pausats, sul
camin vesperal que nos crida,
los adieus sempre tardièrs
semblan t’ofrir los jòrns nòus
quand, pel primièr matin que ton pas s’i pausava, vegères
lo salhir del puèg ardent
sul cant floral de las sorsas.

« Las causas son en faciada. Platitud del real. Carn tròp evidenta. Lo real non es penetrable.

Me deguèsses subreviure, cèl etèrne, non te veiriái pas. Non apareisseriás qu’a tu-meteis. »

Renat Nelli
in Proverbes

a Chatbèrt Saisset (1964-1994)
in memoriam

XXI

Pel ser d’aur ont de mèl, d’aire caud, risián las capitèlas,
me sauràs ont ja te sabi,dins lo cròs de cada sèrra.
L’ivèrn coma l’estiu non faràn qu’un sol jorn se las velas
de ton vaissèlh s’uflan mai
que mon vielh còr sense espèra.
Ès partit descobrir d’autres cèls, d’autres monts e castèlhs,
d’un molh de pòrt per d’estelas que non sap nulòm vivent.
D’ara enlà Menerbés e cèl plond dins un meteis alen
se son junts e ja me mèsclan
a tas piadas sideralas.

« Cridavi al vent d’estiu
del tieu pel
per non demembrar ton sorire ;
Cridavi a la tèrra
l’auratge de ma memòria
sens me poder amaisar. »

Paulina Kamakine
in Partir

XC

L’asuèlh sonque, espandit luènh enlà tos demands e tas gràcias,
sap encara penetrar la tèrra que t’a fait ombra
per la lutz establida al tressalh de las sèrras sublimas,
lor silenci sobeiran davant del cèl la fugida.
Res non val, a tos pès escarnits per mila ans de trevança,
lo perfum de l’agait  tendre
quand abraça aqueste espandi,
s’enebriant de las valhs escondudas, dels prats plan dalhats
que te remandan al temps
ont lo temps non t’èra gàbia.

Se procurar
los recuèlhs

Per comandar, aquò es simple :

Escrivètz dirèctament a TròbaVox, per corrièl, a l’adreiça qu’avètz aicí : troba.vox@wanadoo.fr

Retrobatz las òbras de Franc Bardòu dirèctament suls punts de véndias occitans coma Librairie Occitania (M. J. Thourel)Espaci Occitan dels AupsLa Tuta d’Òc.